Per què córrer descalç per la pau?

Doncs no hi ha cap motiu, per desgràcia n'hi ha centenars.
Als llocs on hi ha conflicte no pregunten si tenen posades les sabatilles abans de llançar bombes. Les víctimes de totes les guerres, els ciutadans corrents, corren a refugi amb el que tenen posat.
En molts casos les bombes deixen els morts descalços sobre el foradat asfalt.
Per què corro descalç?

 El 2 d'octubre un grup de somiadors va partir de Costa Rica per fer la volta al món demanant un món sense guerres ni conflictes.
La tercera marxa mundial per la Pau i la No Violència no és un somni de pocs, és una realitat de moltes persones de totes les races i creences.
Jo no puc fer gaire, continuar somiant i creant realitats. Per això corro descalç, per cridar l'atenció i generar més consciència i així mostro el meu suport a la Tercera Marxa Per la Pau i la Noviolència.

La nostra companya Sol Bravo ha estat una part important d´aquest dia ja que la seva energia em va acompanyar des del punt de sortida fins al final del recorregut. Ens vam veure en quatre dels sis punts de la pau pels quals vaig passar. Saber que m'esperava a diferents parts del recorregut ha estat una gran motivació per a mi.

El dissabte 26 d'octubre, una mica més tard de les 9, vaig partir de la madrilenya Plaça de la Prosperitat. Vaig triar aquest punt de sortida ja que aquí es troba un monòlit per la defunció de la guerra erigit el 1986. Aquí jeu la guerra, posa en una petita làpida als peus del petit obelisc. Aquest monòlit ha esdevingut un emblema del moviment veïnal. El 2013 es va remodelar la plaça i l'ajuntament de Madrid va decidir no tornar a col·locar el monòlit, per això tot el barri es va mobilitzar exigint que es restituís. El 2018 es va col·locar, al mateix lloc, un de nou ja que de l'original no en quedava res.

Amb aquesta idea començo l'aventura: si el poble es mobilitza, podem canviar les coses.

El primer punt és molt a prop, és d'hora i no hi ha gaire gent al carrer. Arribo al Mercat de la Pau, allí veig de nou Sol. Durant aquest tram penso en els mercats i reflexiono, si no es negociés amb la guerra potser hi hauria pau, però la indústria bel·licista dóna molts beneficis i l'avarícia de l'ésser humà sempre vulgui més. S'hauria de prohibir que les empreses vincules a la indústria de les armes cotitzin a borses de mercat de valors, ja que com més “valors” s'intercanvien més valors perdem.

Continuo cap a la estàtua de Mahatma Gandhi, tampoc no m'agafa lluny. Arribar als peus i recordar tot el que va aconseguir amb les marxes pacífiques, amb la lluita pacífica, m'emociona. Per mi, Gandhi i Lennon són dues grans referències per la pau.

D'aquí vaig cap al Hospital universitari de La Paz, situat al nord de Madrid, és un recorregut més llarg i costa amunt. Vaig còmode doncs les voreres per aquesta zona són més llises i els meus peus ho agraeixen. Durant el recorregut penso als hospitals destruïts a les guerres, als hospitals improvisats de campanya, en què no hi hauria d'haver situacions tan injustes com un hospital ple de ferits de guerra.

Els hospitals haurien de ser llocs tan sagrats com les esglésies, intocables. M'emociono pensant en la quantitat de patiment que hi pot haver en una guerra.

Sento com el meu cos està demanant aigua, ja em va passar una vegada que em vaig deshidratar corrents 23 quilòmetres. Conec la teoria, en recorreguts llargs cal beure, encara que no es tingui set i jo ja porto 10 quilòmetres. Em pregunto si les persones que han de fer llargues tirades fugint de les seves ciutats bombardejades ho saps, i si tindran possibilitat de beure aigua pels seus llargs camins d'èxode.

Una altra reflexió em ve al cap. La indústria de la medicina ha perdut el nord, no volen gent sana, i recordo que la salut no és un negoci, cosa que genera beneficis és la malaltia. Potser hauríem de treure del mercat de valors també les empreses farmacèutiques o mèdiques perquè amb la salut no s'hauria d'especular, ni tenir beneficis, el benefici hauria de ser per a tots els ciutadans de la mateixa manera. Mantenir la ment sana en un cos sa. Les pors es posen malaltes, els pensaments negatius… i les guerres.

A la plaça que uneix els diferents edificis que forma l'hospital em trobo de nou amb Sol. Aquí aturo per beure aigua i menjar una barreta energètica vegana. Foto, vídeo ia continuar cap al carrer de la Pau.

Van passant els minuts i els quilòmetres. Els carrers de Madrid es van omplint de gent. Sota tot el carrer Bravo Murillo; la zona a prop del Mercat Meravelles està molt concorreguda i he d'anar amb compte de no empènyer ningú. Sempre que puc vaig sobre la calçada, la rugositat de l'asfalt és una mica més dura que certes parts de la vorera. A les voreres hi ha unes rajoles amb puntets perquè els invidents puguin tenir noció d'on hi ha un pas de zebra, que quan vas descalç i ja portes 14 quilòmetres, els sents molt, la sensibilitat dels peus, i del cor, està a flor de pell.

Baix per Sant Bernat, Gran Via, creuo la Porta del Sol, veig turistes fent-se fotos, grups fent rutes turístiques, gent esperant la cua per fer-se la foto al quilòmetre 0… giro a la dreta, pujo pel carrer del Correu, ja menys concorreguda, arribo a l'antic Teatre Albéniz i veig el colom de la Pau en una rajola preciosa: Carrer de la Pau. Aquí no paro. Penso que aquest carrer hauria d'estar en un lloc més de trànsit perquè tothom recordi que som éssers pacífics, que volem viure en pau. Volem un món en pau.

Segueixo cap a la Campana de la pau al jardí de l'Església de Sant Andreu, en ple Madrid dels Àustries. Se'm fa molt curt el recorregut. És cert que és ple de gent, no puc córrer ràpid. No m'importa, arribo a la meta i m'apropo a acariciar la campana de la Pau, regal del govern d'Itàlia a Espanya després dels atemptats de l'11 de març del 2004. Per cert, fa segles a Europa els límits dels pobles es delimitaven fins on se sentia la campana de l'església, on es deixava de sentir, s'hi marcaven els límits del poble. Els sons de les campanades van crear els límits, les fronteres.

Estava gaudint de l'arribada, la campana i les meves emocions i va arribar Sol. Ens vam abraçar i sentir la plenitud del moment. No ha canviat el món, he canviat jo. Això no em fa millor persona, però sí més conscient, per això ara puc dir amb les dues mans sobre el pit, just a l'alçada del cor: Sí a la pau. No volem viure en conflicte, sota la por de les guerres. Ni les guerres ni la salut no són negocis. Que s?acabi l?especulació. Que les organitzacions que treballen per la pau deixin de treballar a mantenir les guerres i exigeixin es compleixin les resolucions aprovades fa dècades. Que expulsin de les seves organitzacions els països que menteixin o manipulin. Ja n'hi ha prou de normalitzar la manca d'ètica o de valors… de valors intrínsecs a l'ésser humà. Som gent de bé i venim en son de pau. Vivim al so de la pau i la noviolència.

Gràcies, Sol, Carles, Jesús, Lluís, Cristina, Mila i totes les persones que han manat paraules d'ànim i les seves millors energies.
Seguim a la Marxa per la pau.
Seguiu la marxa mundial al següent enllaç: https://theworldmarch.org/

Sóc José María Escudero Ramos, corredor espiritual.

https://susurrosdeluz.org